Predicador Servidor (I)
AL SERVEI DE L’ALTAR
Article publicat a la Revista Bon Pastor. Revista per a preveres, núm. 51, març del 2014.
L’actual Sant Pare ens ha sorprès a tots
mitjançant molts gestos i intervencions, caracteritzades per la seva llibertat
espiritual, espontaneïtat i intuïcions clares d’elements essencials de la fe i l’Església
al món actual. Una de les seves intervencions sorprenents ha estat amb la seva
Exhortació Apostòlica Evangelii Gaudium. El Papa no dubta en afrontar temes de capital
importància,[1]
entre elles, el ministeri – que significa «servei» -de la predicació, en
especial, referint-se a la qualitat de la homilia.[2] El
Sant Pare parteix de la constatació de reclams davant el desig d’una homilia de
qualitat com a desig de trobada amb la Paraula i experiència de l’Esperit.[3] De fet, pels Pares de l’Església, l’audició
de la Paraula sempre porta a Crist, i les paraules bíbliques ens posen en
contacte amb Ell[4]
tot convidant a la confiança de la acció
de Déu mateix a la homilia,[5] de
fet, és el mateix Esperit que inspirà els Evangelis i actua en el poble, qui
inspira la predicació i l’escolta del poble davant la predicació.[6] Al
predicador li pertoca transmetre la complaença que Déu té en dialogar amb el
seu poble.[7]
Aquesta tasca del predicador, per tant, sobrepassa el sol fet de transmetre i
comunicar, és, en tota regla, una autèntica donació de sí mateix, en allò que
comunica.[8]
Podríem dir, basant-nos en això, que la predicació, com a tal, requereix l’art de l’autodonació. No és
estrany, per tant, que el president de la celebració, com a icona i sagrament
de Chistus Capitis et Magister, sigui
qui faci, ordinàriament, la predicació de la homilia,[9]
encara que podria ser delegat, com sabem, a un altre ministre.
Interessant el símbol que fa servir el
Sant Pare, dient que la predicació del prevere és com un diàleg d’una mare.[10] És
una imatge que no deixa de recordar-nos la predicació pròpia dels mateixos profetes
dient que Déu donarà consol com una mare consola el seu fill.[11]
Arran d’aquesta imatge, el Sant Pare justifica la importància de la cultura materna
i l’apropament cordial del predicador com a vessant materno-eclesial de la predicació.[12]
El predicador ha d’oferir-se a
l’Esperit, i per això també ha de preparar-se activament, amb estudi, pregària,
reflexió i creativitat personal, si no vol incórrer en una mancança d’espiritualitat,
i en una irresponsabilitat amb els dons rebuts.[13]
Interessant la cita que fa a l’Aquinate: «comunicar als altres el que
un ha contemplat».[14] De
tots és sabut que Sant Tomàs, un cop tinguda una experiència mística, desitjà
desfer-se de tota la Summa Teològica que portava escrita fins el moment. Això
era, precisament, per la clara consciència d’haver d’expressar, predicar,
transmetre, allò que un ha contemplat.
La decepció psicològica del seu escrit va esdevenir-se en el moment de «contemplar»
Déu. Dins el desig de desfer-se dels seus escrits, hi ha al cor de l’Aquinate un cel de transmetre allò
contemplat, que superava el que pel moment portava escrit. Això neix d’un
principi fonamental del servei d’aquest ministeri: el predicador transmet allò
que contempla. Per tant, en la categoria de «predicador», s’inclou la categoria
de «contemplatiu».
Però a més a més, el predicador és
contemplatiu, no només de la Paraula, sinó del poble, atenent-lo concretament i
responent a les qüestions que planteja.[15]
D’aquí es fa palès que el predicador, configurat amb Crist-Pontífex, és pont
entre Déu i els homes, i per això, pont entre la comunicació de Déu i la dels
homes, de forma que conegui l’ànima humana, intueixi dificultats i problemes,
faciliti encontre i diàleg, a exemple de Jesús que «coneixia el que hi a l’home»
(Jn 2, 25; cf. 8, 3-11).[16]
Aquest ésser pont té també la tasca pròpia,
com a prevere, d’ajudar a la connexió entre el llenguatge bíblic i litúrgic,
amb el llenguatge de la vida concreta i actual de la vida present. Tasca, per
altra banda, que ofereix un ric camp per a la creativitat del ministre.[17]
Aquesta connexió és formulada a la Sacrosanctum
Concilium dient que la homilia ha de mantenir a la vida allò que han rebut
amb la fe.[18]
El Papa obre la porta de bat a bat a la
qüestió de la forma i mitjans de la predicació, tot dient que és una actitud
profundament «espiritual», degut a que comporta el lliurement de totes les
nostres capacitats i creativitat a la missió per Déu encomanada.[19] Hi
posa un criteri que pot ajudar a la simplicitat i fermesa de la qualitat de la
predicació: «una idea, un sentiment, una imatge».[20]
Insisteix en aconseguir un llenguatge
comprensible pels destinataris, i no el llenguatge utilitzat pels estudis
teològics en el moment de la època de formació. En aquesta faceta ens ajuda
molt escoltar a la gent destinatària, tot compartint la seva vida, i prestant
gustosa atenció.[21]
S’ha d’evitar una insistència unilateral sobre les obligacions que s’imposen
als creients, ja que el missatge bíblic ha de conservar el seu caràcter
principal de bona notícia.[22] Per
aquest motiu, el Papa exhorta a fer d’aquest ministeri, una predicació en
projecció positiva, que sempre obre a l’esperança.[23]
Tot allò ajudarà a la projecció fluida,
maternal i de qualitat de la Paraula, per facilitar aquest encontre amb Crist.
No és estrany, per això, que correspongui un ungit espai de silenci meditatiu
en acabar la homilia.[24]
Per tant, unes pistes d’estil d’aquest
ministeri, que prengui un caire matern -a l’estil genuïnament bíblic -,
cordial, positiu. Una predicació com a servei de qualitat, preparat, pregat,
tot invocant a l’Esperit. Una idea, un sentiment, una imatge... Tot optimitzant
en el servent les seves disposicions per garantir, lo millor possible, el
gratificant encontre amorós de Déu amb el seu poble.
[1] És significatiu que tota
la tercera part de la Regla Pastoral de San Gregori, tracti del tema de cóm
exhortar. Cf. Gregorio Magno, La Regla Pastoral (Biblioteca de
Patrística 22), Madrid: Ciudad Nueva 1993, 237-397.
[2] Cf. S.S. Francesc, Exhortació Apostòlica Evangelii Gaudium (24 Novembre 2013), 135-159.
[3] Cf. Ibid., 135.
«La presentació dels evangelis ha de provocar un encontra amb Crist» cf. Pontificia Comisión Bíblica, La interpretación de la Biblia en la Iglesia, Madrid: PPC 2001, 122.
[4] Josep M. Soler, La Liturgia,
fuente de vida espiritual (Cuadernos Phase 106), Centre de Pastoral
Litúrgica, 2000, 16.
[6] Cf. Ibid., 139.
Precisament es correspon al gran criteri exegètic des dels Pares de l’Església,
que diu que s’ha de llegir l’Escriptura amb el mateix Esperit amb que va ser
inspirada (cf. Joan Pau II, Discurs de Joan Pau II sobre la
interpretació de la Bíblia a l’Església, 23 abril 1993, 7).
[7] Cf. S.S. Francesc, Evangelii Gaudium, 141.
[8] Cf. Ibid., 142. En
aquest sentit, el Sant Pare diu que la predicació merament moralista o
adoctrinadora redueix la comunicació, degut a que a la homilia, la veritat va
de la ma de la bellesa i el bé. Hi ha primícia de la bona nova, del do que Déu
fa. Tota exigència esdevindrà d’això.
[10] Cf. S.S. Francesc, Evangelii Gaudium, 139.
[11] Cf. Is 66, 13. Interessant
constatar cóm el Messias de Händel
comença precisament amb aquesta referència: «Consol my people...».
[12] Cf. S.S. Francesc, Evangelii Gaudium, 139-140.
[13] Cf. Ibid., 145.
No hay comentarios:
Publicar un comentario